Tot i que argumentalment sembla impossible de sustentar a Dinamarca ja estan rodant la tercera temporada de la sèrie original que ha inspirat The Killing i que anirà, agafeu-vos fort, sobre la crisi financera global! Als EUA el final de la segona temporada és tancat i resol la principal X de l’equació d’aquest complicat joc matemàtic. Qui va assassinar Laura Palmer? Perdó, Rosie Larsen? Els guionistes es diverteixen amb l’audiència durant els 13 episodis per fer-nos sospitar fins i tot de la persona que tenim al costat com a potencial assassí fins que en el capítol final amb l’enèsim gir de guió descobrim com sempre que el culpable l’hem tingut al davant nostre des del primer dia. Insulten una mica la nostra intel·ligència (de bon rotllo) però d’això es tracta. No som més que marionetes davant la televisió, constanment manipulats ja sigui pels informatius, les tertúlies o per innocents programes d’entreteniment.
Més enllà de la trama i la complexa investigació del cas, el que dóna rellevància a la sèrie per sobre d’altres històries de lladres i serenos, és la malaltissa ambientació de Seattle. Els 26 dies (26 episodis) transcorren en una ciutat sense sol (ni un maleït raig), bruta, grisa, fosca, corrupta i sense esperança. Les eleccions a alcalde, la lluita pel poder, els interessos urbanístics, les petites i grans màfies, els especuladors, la misèria i la riquesa són temes inspirats (o plagiats?) de The Wire. Els polonesos, per exemple, també en surten malparats. Potser és hora que l’ambaixada de Polònia digui alguna cosa. La realitat de Baltimore és traslladada a una altra de les grans metropolis de l’imperi USA. A través d’un cas policíac sense gran rellevància (quants assassinats com aquest hi ha a les grans ciutats cada any?) podem veure que el sistema està podrit fins al moll de l’ós. Només cal veure l’última escena de l’idealista Darren Richmond. Cabronàs! Són els signes del temps, em direu, també a Europa. La corrupció del sistema, de fet, és una temàtica recurrent en l’excitant fenomen de la novel·la negra als països nòrdics, que no és aliè a l’estil i el gran èxit de públic i crítica de la sèrie original danesa.
També s’ha de remarcar allò que preocupa tant als crítics, el perfil psicològic dels personatges. Si no dones perfil als protagonistes no ets ningú. Només de Sarah Linden, pels detalls que descobrim de la seva infantesa, se’n podria fer una tesi doctoral sencera. Ho deixerem per un altre dia. Salut.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda