09/04/2015

Lolita, una “lleona” en la pell de la fràgil Colometa

3 min
Lolita, en un moment de l’espectacle, caracteritzada de Colometa. A dalt, el director Joan Ollé.

Barcelona“¿Que la Colometa sigui Lolita Flores? Estàs boig?”, li va etzibar Joan Ollé al llavors director del Teatro Español, Natalio Grueso, davant d’una proposta que d’entrada semblava excèntrica, quasi provocadora. “Jo sóc fan de la dinastia Flores, però ella és un lleó que canta i la Colometa és una figura de cristall fràgil”, pensava Ollé. Lolita Flores també ho va trobar fora de lloc i va tirar pilotes fora durant dos mesos: “Em feia por la responsabilitat”, assegura. Va ser Joan Manuel Serrat, amic de tots dos, qui va desencallar el projecte i els va convèncer perquè es llancessin a la piscina. Finalment, La plaza del Diamante, l’adaptació en monòleg de la novel·la de Mercè Rodoreda, va inaugurar la temporada a l’Español i aterra avui al Teatre Goya -on estarà en cartell fins al 3 de maig-, després d’una exitosa temporada a Madrid i gira per l’Estat.

El procés, però, no va ser fàcil. I l’encaix del director i l’actriu sembla que tampoc: “Ell tenia la seva Colometa i jo la meva -justificava la cantant-. Si jo sóc una lleona, ell un tigre de bengala”. Joan Ollé va ser intransigent en obligar-la a seguir al peu de la lletra el text de Rodoreda, malgrat que ella intentés portar-lo al seu terreny més natural. Lolita assegura que va creure’l per aprendre “una altra manera de parlar, d’estar asseguda, de comunicar sense gesticular”. Els assajos van ser prou traumàtics perquè deu dies abans de l’estrena Lolita tingués un atac de pànic i comencés a plorar desconsoladament convençuda que no ho podria fer. “El personatge no em venia”, recorda ara. “Et va venir quan vas deixar d’estudiar el text quatre hores cada dia -li diu Ollé-. Perquè ja el tenies”. I tenia raó. La Colometa li va arribar.

“Una cosa és interpretar un personatge i l’altra encarnar-lo. Quan no hi ha ni un mil·límetre de distància entre l’escriptura i la sang, passen coses extraordinàries -diu Joan Ollé-. Lolita ha fet el miracle de l’encarnació. S’ha passat el personatge per les venes, la suor, la pell, el cervell... I té els millors ulls que he vist al teatre”, assegura. La cantant hi està d’acord: “O et passes la Colometa pel fetge o és impossible. T’ha de fer mal a l’ànima. Si no, no es poden explicar coses tan greus, coses que qualsevol dona, esposa o mare, no voldria haver vist”. Lolita admet que no té cap mètode actoral que no sigui la intuïció. De fet, tot i celebrar els 40 anys de carrera (en té 56), aquesta filla d’un “gitano català de Gràcia”, com recordava ahir, ha fet d’actriu en comptades ocasions: va guanyar el Goya com a actriu revelació per Rencor als 45 anys i va debutar al teatre el 2005.

Una versió amb història

L’adaptació de La plaça del Diamant en monòleg -i la seva traducció al castellà, obra de Pere Rovira i Celina Alegre- no és nova. Joan Ollé va transformar la magistral obra de postguerra de Mercè Rodoreda en una peça de cambra ja fa més d’una dècada, juntament amb Carles Guillén. Es va estrenar al Festival de Peralada el 2004, però llavors l’interpretaven tres actrius, Montserrat Carulla, Rosa Renom i Mercè Pons, que representaven tres etapes vitals de la Colometa. Després han interpretat aquest monòleg Ana Belén i Jessica Lange, a més de la famosa Colometa cinematogràfica de Sílvia Munt, i Sílvia Bel, que la va representar al Teatre Nacional.

En l’adaptació d’Ollé la senyora Natàlia, des del banc on acaba la novel·la, recorda el seu passat: la joventut a Gràcia, la misèria de postguerra, la pèrdua del marit, la incapacitat de pujar els fills, l’acceptació de les circumstàncies. “Sense gaires ganes, se sincera. Comença amb certa felicitat i va sorgint la llàgrima”, diu Ollé.

Mesclar art i política

Joan Ollé va destacar ahir que “en un moment de desencontre entre Catalunya i Espanya” s’estreni amb normalitat a Madrid i a Barcelona l’obra d’un autora catalana com Rodoreda interpretada per una actriu com Lolita. “Que la ficció ens salvi de la realitat -va dir-. És important tenir un pont segur. L’obra és un exemple que hi ha maneres per entendre’ns”. L’actriu també va discrepar en això: “L’art va per lliure. No pot tenir connotacions de cap tipus. Mesclar art i política no està bé. Esclar que tots pertanyem a alguna cosa, però que la política la facin els polítics. I aviam si ho fan millor”.

stats