Quanta guerra, quines cançons

Amb els discos monogràfics dedicats a Georges Moustaki encara ben calents, Marina Rossell ha emprès un projecte, Cançons de la resistència, amb el qual dilata encara més el seu bon estat de forma.

Divendres, al Teatre Joventut de l'Hospitalet i en el marc del Festival Barnasants, Rossell va cantar cançons dures, colpidores però, tanmateix, d'una gran bellesa acompanyada de tres músics –Xavi Lloses (piano i efectes), Joan Motera (contrabaix) i Núria Andorrà (percussions)– que l'empenyen a ser valenta i no optar per la via fàcil a l'hora de vestir les cançons. Algunes, amb aires de Michael Nyman en les seves introduccions. D'altres, amb subtils però imaginatius efectes a la veu.

Lili Marleen (la cançó que, en la Segona Guerra Mundial, va unir per uns instants soldats de tots dos bàndols abans de continuar-se matant a a la trinxera) i Grândola, vila morena (símbol de la revolució dels clavells) van encetar un recital en el qual l'autora de La gavina (que no va interpretar) va saber trobar el to adequat per a cadascuna de les paraules que va cantar. Va recordar la seva amiga Teresa Rebull –de qui va recuperar Paisatge de l'Ebre– com “l'única cantant de tots nosaltres que va viure la Guerra Civil”; va cantar Quanta guerra!, escrita per ella després de veure imatges de refugiats a l'estiu a televisió, i, encara que va admetre que “les cançons s'han d'explicar soles, i, si no, malament rai”, va arribar a cadascuna de les ànimes del Teatre Joventut revelant, enmig d'un silenci total, els esfereïdors detalls de Wiegala i Morir a Ravensbrück. La primera, cantada per una compositora jueva quan es dirigia al forn crematori d'Auschwitz. I la segona, que ja havia cantat a principis dels vuitanta, amb el testimoni recollit per Montserrat Roig d'una lleidatana, Coloma Serés, que arriscant la seva vida va ajudar a morir en el camp nazi Carme Bartolí, pagesa del Pirineu.

Ferma, impetuosa i rematant moltes cançons amb un contundent cop al piano de Lloses, Rossell va fer ressonar amb força i expressivitat uns textos que no ha de ser senzill saber com enfocar. Hi va haver espai, també, per al seu estimat Moustaki (Si ara canto és per tu; El mar m'ha donat; El temps de viure; Ma llibertat; És massa tard; Per què, Déu meu?; Sense anomenar-la, i El metec, dedicada a Albert Om, entre l'audiència, per haver estat l'últim a haver-lo entrevistat) i, també, per al bon humor: va regalar, per al seu aniversari, una partitura de gairebé cent anys de Juli Garreta a Xavi Lloses (tots dos guixolencs) i el va animar a fer ben aviat un disc –per al qual li va proposar un títol i tot– al voltant de l'eminent compositor sardanista. “Si algú l'ha de reivindicar, my love, aquest ets tu!” Marina Rossell, una nit més, amb tota l'esplendor.