Totxanes, totxos i maons

Això de no llegir El País  –un costum que practico des de fa bastants anys i que us exhorto a provar perquè vegeu els beneficis mentals que proporciona–  té grans avantatges i, de vegades, algun petit inconvenient com, per exemple, no haver-me assabentat a temps de la mort, el dijous passat, de Gloria van Aerssen, la meitat que quedava del mític grup Vainica Doble (vegeu aquí) després de la mort, l’any 2000, de Carmen Santonja. Tenia 83 anys.

Gairebé estic en condicions d’assegurar que durant els primers anys 70 el meu amic Pere N. i jo érem, potser amb mitja dotzena de “friquis” més, els únics que a Barcelona sabíem de l’existència d’aquell duet tan especial. Aviat farà deu anys que vaig escriure uns quants apunts dedicats al Pere i, com no podia ser altrament, en aquest apunt en concret explico com vàrem saber que compartíem la veneració per Vainica Doble. Una veneració que ens va portar a la recerca de les seves primeres gravacions i a formar part de la quarantena escassa d’espectadors que una nit de 1980 o 1981 vàrem assistir a un concert que varen fer al Zeleste de tota la vida, el del carrer Argenteria.

Aviat farà deu anys que vaig escriure un apunt —aquest—  dedicat a les meves estimades Vainica Doble i a l’últim disc que varen enregistrar pocs mesos abans de la mort de Carmen Santonja. Ara l’he tornat a llegir i, a part de rejovenir-me una dècada –imagineu-vos: eren els temps que escoltava música amb l’iPod i que cada matí pedalava un quart d’hora amb la bicicleta estàtica!–,  trobo que val la pena de treure’l novament a la superfície ara que, amb el traspàs de Gloria van Aerssen aquestes dues senyores ja han entrat definitivament en la categoria dels mites de la meva generació (o, si més no, d’una part; la dels que vàrem viure aquells anys en què llegir El País no constituïa encara un risc per a l’estabilitat mental ni un exercici impúdic de vergonya aliena).

Vainica, Jordà i Antònia (Doble, Jordà i Font) (I)

(Apunt publicat el 9 de juny de 2006)

“És savi, el senyor iPod. I ahir pel matí, durant el meu quart d’hora diari de bicicleta estàtica amb música triada aleatòriament per ell, m’ho va tornar a demostrar ja que va tenir la feliç idea de començar la sessió amb la “Nana en re”, una preciosa cançó que pertany a “En familia”, el CD que tanca definitivament la discografia de les meves estimadíssimes Vainica Doble. Un gran preludi per a un gran dia, com es veurà.

“En familia” va ser enregistrat durant la primavera i l’estiu de l’any 2000. És a dir, va anar ben just perquè Carmen Santonja, greument malalta, pogués intervenir-hi ja que va morir el 23 de juliol. El mateix dia, per cert, que l’escriptora Carmen Martín Gaite. Tenia 66 anys.

El compacte es va publicar el novembre següent i de seguida vàrem veure amb alegria que era la revenja del duet després del fiasco de “Carbono 14” (un disc que tinc, és clar, però que m’he negat a entrar a la panxona del senyor iPod). “En família” és, ras i curt, una petita meravella que demostra que quan les Vainicas treballaven al seu aire i sense imperatius de cap companyia discogràfica eren capaces de fer coses sublims.

No és gens casual, doncs, l’atmosfera intimista i relaxada  –com en família, vaja–  que traspuen tots els talls del disc ja que eren plenament conscients que ens estaven lliurant la seva darrera i definitiva obra. La que, desgraciadament, ja no tindrà cap continuació. No cal fer grans esforços per notar que a “En familia” la veu de Gloria van Aerssen, que sempre havia tingut un paper preponderant, manté un protagonisme quasi absolut en totes les cançons mentre que la veu de Carmen apareix en un pla secundari, de manera esporàdica i notablement afeblida.

La “Nana en re” és una deliciosa cançó dedicada als néts de les dues cantants (hi ha diverses referències a la seva condició d’àvies al llarg del disc). És un homenatge que no es limita només a fer sortir els seus noms en el text –“Clara, María / Juan y Elvira /Palomita y Lola / son mis niños amapola”– sinó que la segona part de la cançó és un reguitzell de mots començats amb la lletra erra que canten a cor els infants a qui el tema va dedicat.

Un altre moment molt especial del disc és “El paisaje”, la cançó que precisament clou el disc, És una de les poques que signa Carmen Santonja en solitari, sense la seva companya Gloria, i des que la vaig escoltar per primera vegada he pensat que no la van posar al final per atzar sinó que volien que fos un comiat. “El” comiat.

“Ven a ver el sol jugar con la luna / ven / ven a ver la selva tras de las dunas / ven a ver / a la pantera negra / dormitar / en la pradera azul / junto al mar. / Mira / pero no abras el balcón / porque afuera / todo es / gris marrón / bloques de hormigón / ratoneras. Ven a ver la línea del horizonte / ven / ven a ver la sombra que arroja el monte / ven a ver / ven a mi vera ven / junto a mí / es primavera en / mi jardín. / Mira / ven aquí / todo lo pinté / pensando en ti / sólo / (*)  para hacerte soñar / y reir.”       (Carmen Santonja, “El paisaje”)

(*) És veritat, Vainicas: durant una pila d’anys he somiat i he rigut amb les vostres cançons. I no sabeu com us ho agraeixo…

Confesso que, vista la tria primera del senyor iPod, vaig fer trampa i quan va acabar la “Nana en re” vaig buscar precisament “El paisaje” per completar el bloc Vainica Doble matinal. Això sí, sense deixar de pedalar ni un moment. Després, en reprendre la tria aleatòria, la meva sort va continuar manifestant-se en irrompre a les meves orelles l’energètic “Travels”, el tema que obre el disc “Viatges” del saxofonista Pep Poblet. En resum: quinze insuperables minuts de salut física i gaudi mental.”

Escolteu aquí “Nana en re”: 

Escolteu aquí “El paisaje”: 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!