Caterina Riba

Caterina Riba

Jurat del premi Rosa Leveroni i del premi Quima Jaume de Cadaqués

‘Animal impur’ de Joan Duran, guanyador del Rosa Leveroni

Amb el nou guardó, la prometedora trajectòria de Joan Duran queda definitivament consolidada

El poemari guanyador del premi Rosa Leveroni d’aquest any ha estat Animal impur, de Joan Duran i Ferrer, bioquímic de formació nascut a Sitges l’any 1978, autor d’una desena de reculls, dels quals destaquen Zoòtrop, Domèstica veritat, i Extema llum. A més de la seva creació literària, reconeguda amb diversos premis, com el Benet Ribas o el Màrius Torres, Duran també col·labora en revistes de crítica literària, dirigeix muntatges poètics i científics, fa d’editor a Edicions Terrícola i participa en exposicions que combinen les arts plàstiques amb la poesia, entre altres activitats. Amb el nou guardó, la prometedora trajectòria de Joan Duran queda definitivament consolidada, amb un prestigiós premi que, des que s’instaurà el 1986, ha sumat noms com Josep Maria Sala-Valldaura, Susanna Rafart, Gemma Gorga o Lluís Calvo.

Enguany el jurat s’ha decantat per Animal impur, un poemari que s’articula en tres grans blocs que parteixen de tres personatges mitològics extremadament suggeridors: el primer lloc el poeta Dafnis, a qui la seva mare havia deixat desemparat en un camp de llorers i a qui el déu Pan va ensenyar a cantar i a tocar la flauta –algunes versions apunten que foren amants–. Després Ariadna, abandonada mentre dormia a l’illa de Naxos per Teseu, després d’haver-lo ajudat a donar mort al minotaure i a sortir del laberint de Creta. I, finalment, Simurgh, un animal fantàstic que feia niu a les branques de l’arbre de la ciència. Simurgh va deixar caure una de les seves esplèndides plomes amb intencions ambigües i va desencadenar la persecució d’un estol d’ocells.

A partir d’aquests tres gestos (els dits de la flauta, les parpelles que s’obren i la ploma que voleia), Duran desplega un joc de tensions i equilibris. Explora els plecs i replecs de l’animal impur que érem i que som: amalgama de desig, de dolor, d’anhels i de temor, de cos i de llenguatge. Es tracta d’un poemari que ens situa en ple coàgul emocional, que ens desendreça, que fibla, i que ens proposa un viatge pels propis clarobscurs.

Vegem-ne un parell de poemes a tall de mostra mentre esperem la publicació del recull, que es presentarà a la propera edició dels premis Rosa Leveroni de Cadaqués.

Lentíssims udols

sota la llum            dentada

de les llunes inútils.

T’he obert la clariana

de la boca,

bèstia que em desbrosses

camins al llavi,

que em devores

amb la fressa del desig:

un cruixir de fulles,

el fregar implacable

dels èlitres grisos,

el mossec

a l’última carn.

Un os escurat, el temps.

Una mandíbula sola

en la nit desmembrada.

I el nostre esquelet,

tan nu,

llençat a la serena.

M’aprenc els blaus, les marors

que exsuda la pell de Naxos,

els límits que s’adormen en mi

—l’horitzó cabdellat, un fil

d’abandons violeta—, la fúria

en cada loquacitat de sorra

i la tarda en cada fons cansat

de coralls;

m’aprenc el desglaç

dins la sal de l’última llàgrima

del minotaure: aquesta aigua

amb les formes infinites

de les coses que se’ns en van.

I te’m dono amb el darrer

espasme de l’escuma:

mar

dins la cova de les teves mans.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació