CAROUSEL
(al London Coliseum de Londres)
Per
fi he vist una obra a un lloc que fa temps tenia pendent; el London Coliseum, tambe anomenat English National Opera (ENO), un
teatre relativament nou, de principis de segle XX, que va neixer amb la
voluntat de fer tota mena d’espectacles (opera, tatre…) exclusivament en
angles, en contraposicio del Royal Opera
House (ROH) de Covent Garden, en que les operes es fan en la llengua
original. Es un teatre magnific, el mes gran de Londres i diuen que molt ben
equipat. La platea esta formada per una grada amb una inclinacio que ja
voldriem al Liceu de Batcelona. La decoracio es luxosa, tirant a antiquada,
vellut vermell, daurats, etc…
Hi
he vist un classic del musical nordamerica: Carousel, d’aquell duo tan estable
com una parella de la Guardia Civil, lletres d’Oscar Hammerstein II i música de
Richard Rodgers. No em voldria equivocar, pero em sembla que es la seva segona
colaboracio i es va estrenar el 1945. Una de les cancons mes famosa es You’ll Never Walk Alone que, ves quines
coses, el club de futbol Liverpool el va adoptar com a himne.
L’argument
es una mica curios, doncs va de gent que van i tornen del cel. Tot i que hi ha
un suicidi, es bastant light, de bona
gent i “valors”, absolutament blanc, res de balls estripats, pit i cuixa, no.
Si no l’haguessin fet al ENO potser no hi hauria anat, pero en aquesta casa
tenen fama de tirar la casa per la finestra. Per comencar al fossat dels musics
n’hi havia seixanta (60!), poca conya, en una formacio d’orquestra simfonica,
arpa inclosa, i d’interprets 78 entre protagonistas, ensemble, chorus i nens.
Aixo no es veu cada dia i jo he decidit aprofitar-ho.
Els
interprets, com ja ens tenen acostumats, fora de serie, realment molt bons,
fruit d’un casting insuperable. Les coreografies, tot i que la dansa no es el
mes important d’aquest musical, excelents, diría que modernitzades, no m’han
sonat a any 45. El vestuari clavat dels anys de la depressio i l’ecenografia es
el que m’ha semblat mes antiquada, tot i que a base de mappings i
transparencies. No ho puc asegurar, pero juraría que han reproduit la de l’estrena,
pero en contes de telons pintats els han fet amb tecnología. Tot i aixi molt
be.
Jo,
com que estaba a la fila 1 quasi darrera el director de la orquestra, m’he
permes de felicitar-lo pel be que sonaven, un paio bastant jove i simpatic que ha
estat la mar de content amb les meves congratulacions. A mes de dirigir
ballava; ha sigut molt divertit, un tio entusiasta.
Comentari
apart es mereixen els nou nens actors, i n’hi havia algún que no tindria mes de
set o vuit anys. Ara no reflexionare sobre la conveniencia de fer treballar
canalla tan petita, tot i que comprenc que es l’escola dels futurs actors. Pels
meus nets no m’agradaria, pero val a dir que actúen amb una naturalitat i una
prestancia que alguns veterans ja voldrien.
Gran
nit de teatre, grans interprets, gran orquestra i grans musics. Fins i tot jo
soc gran (d’edat), o sigui que tot gran, baja, de conya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada