Lo discors o “Epitafi” de Pericles l’an 431 aC foguèt prononciat amb l’objectiu d’onorar las primièras mòrts produsidas al començament de la Guèrra del Peloponès contra Esparta e exaltar los ànims dels atenencs. Pericles, en emplegant la siá oratòria contondenta abituala e un usatge adaptat de las paraulas, realizèt una defensa dels motius de la guèrra, en desbrembant la repression sus lors “aliats” de la Liga de Delos, e un retrait idealista e pas gaire objectiu, sus las vertuts e la superioritat del sistèma politic e social atenenc en relacion amb lors enemics, es a dire, Esparta. Aquela excellencia (o bontat) los ajudariá a véncer.
Pericles, per se ganhar lo favor popular e convéncer de la victòria finala, descriguèt una societat atenenca egalitària, liura, vertuosa e culta, cossent damb la lei, ont totes sens distincions collaboravan dins lo govèrn (“un govèrn de la majoritat”) , ont quin ciutadan que siá pels pròpris merits podián accedir a quina carga que siá, e ont los problèmas èran analisats racionalament abans d’agir.
Per contra “los autres” (Esparta), gaudissián pas de tanta libertat (fòrça barrièras educativas e laboralas), avián de restriccions (esclavitud de qualques collectius coma los “ilotas”) per participar a la politica, ni analisavan los problèmas ni sabián dialogar (abséncia de retorica o oratòria).
Per Pericles, la democracia es beutat, que se pòt solament aténher amb sabença, entendement, aprendissatge, reflexion e (auto) coneissença, caracteristicas qu’avián pas los sieus enemics. Amb aquelas idèas, los ciutadans pòdon intervenir coma individús complets e actius dins lo govèrn, e podòn s’identificar amb los projèctes collectius. La manca d’informacion (e coneissença) altèra la democracia.
La multitud recebèt positivament lo discors, en cresent que vertadièrament Atenas èra “l’escor de Grècia” e que la bontat e la perfeccion de lor sistèma politic e social los condusiriá a la victòria. Pas totes, mas, partejavan la vision idealista de Pericles. La siá politica aviá de detractors, coma l’istorian Tucidides, qu’opinavan qu’Atenas se dirigissiá vèrs una tirania amb imatge de democracia e oratòria demagogica. Qualqu’uns asseguravan que lo discors èra estat redigit per la siá amant Aspasia, considerada colpabla de la Guèrra, pr’amor qu’Esparta aviá atacat Milet d’ont ela èra originària,
La Guèrra del Peloponès entre Atenas e Esparta marquèt un afrontament entre dos modèls politics: la democracia e l’oligarquia. Ambedós modèls sometián que la font de poder èra lo pòble (“démos”), mas l’accès als luòcs de poder èra mai dobèrt a las democracias e mai barrat a las oligarquias (eleccion censatariana). E mai qu’ambedoas concepcions consideravan lo ben de la societat per dessús de l’individual, e que per lo ben general èran possibles totes los sacrificis, a Esparta èra mai evident, del temps qu’a Atenas, la volontat personala èra mai acceptada, e i aviá mai egalitat educativa, economica, …
En ambedoas vilas, l’assemblada (“ekklesía” a Atenas e “apélla” a Esparta) èran lo maximal organ de poder de la polis, un poder legislatiu que preniá las decisions mai importantas e podiá exercir veto en acceptar o refusar las decisions de las autras institucions.
Loa atenencs avián lo poder en mans de las tribús
A Atenas, lo poder executiu èra en mans de la “boulé” formada de 500 membres de las divèrsas tribus, qu’examinava las proposicions de l’”ekklesía” e las executava. Los sieus membres avián de limitacions temporalas, e aiçò provocava una granda rotacion dels membres, e en creant una màger participacion e conscienciacion politica. A Esparta, aquel poder executiu restava en mans de la “gerousia”, un conselh format de vint-e-uèch ancians amb durada illimitada e los dos caps de las familhas reialas (amb foncions solament militars). La participacion èra, doncas, mai limitada.
Atenas dispausava tanben d’institucions pas gaire democraticas amb de membres de l’aristocracia, coma l’Areopag o l’Arcontat, que perdèron progressivament de competéncias politicas e judicialas en favor d’institucions mai representativas. Malgrat tot, la bona preparacion oratòria d’aristocratas coma Pericles, provoquèt qu’aqueles assumiguèsson destacadas foncions politicas en convencent lo pòble amb lors discorses.
Pr’amor que la democracia atenenca aviá sorgit d’un long procès, en mostrant unes primièrs cambiaments efectius dempuèi l’an 510 aC, amb las reformas de Clistenes après la fin de la tirania pisistratiana. Aquela redusida reforma establiguèt las basas per las posterioras. Clistenes reformèt l’estructura del “démos”, en suprimint las ancianas institucions de las quatre tribús originalas e en creant dètz de nòvas qu’atenhián una màger coesion, participacion e consciéncia comunitària. Foguèt abolit l’aristocratic Conselh dels Quatre Cents e se creèt la Boulé, e s’establiguèt l’ostracisme coma mecanisme per frenar de possiblas volontats tiranicas personalas.
Las reformas mai prigondas foguèron òbra d’Efialtes e Pericles dins lo sègle V aC, amb la constanta pèrda de competéncias judicialas e politicas dels organismes oligarquics (Areopag, Arcontat) e lo màger accès de quin ciutadan que siá a las cargas publicas, mejançant las eleccions a l’azard. Egalament, la retribucion economica per intervenir en la politica, ajudèt las classas bassas a participar sens paur de perjudicis economics.
En resumit, dos sistèmas opausats, la democracia atenenca e l’oligarquia espartenca, que s’afrontèron en guèrra, en una barreja de motius estrategics e ideologics.
Un article de Francesc Sangar*
*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.
