Sense el dolor no hauríem estimat

Fer cada dia el llit. Fregar com no ho havies fet mai abans. Prendre-li la mesura a la pols, que exerceix de notari del temps a través d’aquelles partícules que es dipositen sobre els mobles, arrossegades per les brises i desintegrades per la llum del sol. Sentir que ordenar i enllustrar l’espai que t’envolta suposa guanyar-te el pa de cada dia. Netejar, a més, l’escombra, la fregadora, les baietes, desinfectar el que arrenca la brutícia. Aquesta és la nostra petita gesta diària: agafar el fregall com una manera d’ordenar el caos, de posar-li marc a la incertesa, de resar pels que moren mentre

Avui no cotitzen la llàgrimes. Ens empetitim en no ser capaços de comprendre aquestes morts sense comptabilitat. Què se n’ha fet del nostre sistema sanitari d’excel·lència si els professionals amb prou feines poden protegir-se ells mateixos? I del control mèdic si no es pot diagnosticar qui està infectat? Prou que sabem que no som la Xina ni Corea, i que els llatins tenim fama que ens cau la casa a sobre. S’augura una vasta planura de temps fins a assolir el ­domini del virus. Encara que llarg, es tracta d’un estat provisional, ens diem, penedint-nos d’haver pensat algun dia (pre­virus) que la nostra vida es trobava en un impassequan en realitat desbordava plenitud.

Han tornat les fronteres, i les fantasies de posar-li portes al camp s’han materialitzat. Quan veiem pel·lícules i sèries, irromp el desig de sortir en veure gent viatjant, arrossegant una maleta, mirant per la finestreta. La idea de viatge comença a espessir-se; recordem l’últim, gairebé un miracle, però alhora trenquem les cadenes d’un estil de vida malalt, agitat, que amb prou feines ens permetia un instant de tedi per veure ploure.

El clima també es desploma. Ahir a la nit granissava, i el feix de llum del fanal convertia la pluja de gel en una il·lusió infantil: espurnes nevades i càlides voletejant sobre si mateixes. La bellesa no se n’ha anat. Estem obligats a exercitar l’ull, a fer flexions amb la mirada per atrapar-la. La quotidianitat ens absorbeix, la casa, niu, refugi, caseller de l’ésser, ens desafia. Diuen que els poemes no s’acaben, s’abandonen, i jo m’abandono lentament entre les pàgines de l’última antologia de Joan Margarit .

Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...