Search

Parlem amb Quim Segalés, investigador de CReSA, sobre recerca col·laborativa i la Covid-19

En el darrer any, a causa de la pandèmia del coronavirus SARS-CoV-2, hem pogut veure un avenç extraordinari en el desenvolupament d’una nova vacuna. Aquest objectiu comú ha fet que el món acadèmic fes una recerca oberta i en col·laboració estreta amb l’empresa privada i que, finalment, sortissin diverses vacunes. Creus que això pot ser un indicador del potencial que pot arribar a la recerca col·laborativa si s’incentiva prou?
"Amb els Doctorats Industrials hi ha una molt major interacció amb l’empresa, podem participar en certa manera del seu R+D+i"
Quim Segalés, investigador de IRTA-CReSA

Durant el darrer any 2020 el nom del veterinari i investigador Quim Segalés es va difondre a diversos mitjans, la seva llarga trajectòria estudiant l’efecte dels virus, sobretot sobre animals com ara el porc, el van portar a implicar-se en  un dels primers estudis a Catalunya per dissenyar la vacuna per fer front al SARS-CoV-2. Investigador al Centre de Recerca en Sanitat Animal de l’Institut i Tecnologia Agroalimentàries i catedràtic del departament de Sanitat i Anatomia Animal de la Universitat Autònoma de Barcelona, Quim Segalés té una consolidada trajectòria amb la recerca col·laborativa i ciència aplicada, ho demostren els cinc projectes de Doctorat Industrial en els que hi ha participat.

En el darrer any, a causa de la pandèmia del coronavirus SARS-CoV-2, hem pogut veure un avenç extraordinari en el desenvolupament d’una nova vacuna. Aquest objectiu comú ha fet que el món acadèmic fes una recerca oberta i en col·laboració estreta amb l’empresa privada i que, finalment, sortissin diverses vacunes. Creus que això pot ser un indicador del potencial que pot arribar a la recerca col·laborativa si s’incentiva prou?

Definitivament sí. Aquesta pandèmia ha posat moltes situacions a prova, i la recerca sobretot. Si s’ha arribat a disposar de vacunes eficients enfront del SARS-CoV-2 en l’àmbit mundial és perquè ja existia un coneixement previ en coronavirus que ha permès dirigir-se directament a la diana vacunal (proteïna S dels coronavirus), un finançament com mai s’havia vist per cap malaltia infecciosa i una col·laboració publicoprivada que ha estat clau. Aquest alineament ha estat possible només per una recerca col·laborativa en sentit ampli, i també ha posat de manifest que la ciència bàsica s’ha d’entendre amb la ciència aplicada, la legislació, la fabricació i els mecanismes d’avaluació dels medicaments.

Com a investigador del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA) de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentaris (IRTA), creus que aquesta situació de pandèmia ha servit per visibilitzar la recerca bàsica a la societat i la importància de què rebi un finançament adequat?

La ciència mai ha estat en el centre de l’atenció pública, i fins i tot grans avanços en el món de la biomedicina tenen un impacte molt limitat a la societat. De fet, fa vint-i-vuit anys treballo en el món de les malalties del porc i gairebé mai la recerca feta ha sortit de l’àmbit sectorial, sigui perquè no interessa a la societat en global o perquè no té un impacte mediàtic. És evident que no és el mateix l’àmbit de la salut animal i la humana, i la COVID-19, malgrat ser d’origen zoonòtic (originat en animals), és una malaltia de persones. I aquí si hi ha un canvi fonamental. No només afecta persones sinó que és una malaltia que ha afectat a tot el món amb una sèrie d’impactes a tots nivells (sanitari, econòmic, psicològic, etc.) com mai havíem vist. Per tant, el grau de visibilització de la ciència i els seus avanços gairebé en temps real és espectacular. Tanmateix, penso que això durarà mentre duri la situació de pandèmia, i que quan aquesta es controli, i s’acabarà controlant, aquesta visualització tornarà a ser residual amb tota probabilitat. No vull ser negatiu, però l’experiència em diu que invertir en ciència en “temps de pau” és una cosa que realment no es dona, almenys no a l’Estat Espanyol. I com hem dit sempre, sense ciència no hi ha futur.

"L’experiència em diu que invertir en ciència en “temps de pau” és una cosa que realment no es dona, almenys no a l’Estat Espanyol. I com hem dit sempre, sense ciència no hi ha futur".

Amb la davallada de la biodiversitat al planeta i el canvi climàtic, és molt probable que sorgeixin noves pandèmies com a combinació de diversos factors (per exemple, fruit d’una major interacció amb fauna salvatge, una major densitat de població humana en zones concretes, empitjorament del nostre sistema immunitari, etc). Sembla difícil poder canviar el problema de fons, però creus que s’estan posant els fonaments per a poder actuar més correctament les pròximes vegades? Tenim més eines en l’àmbit mèdic i més mecanismes d’actuació ara que fa un any?

Penso que els factors de risc per desencadenar o facilitar que es pugui donar una epidèmia o una altra pandèmia els coneixem i els coneixem bé. I no d’ara, si no de fa molt temps. De fet, els aspectes que comentes en la teva qüestió es coneixen de fa dècades, però no hi ha hagut un acord polític ampli en l’àmbit mundial per tal de controlar i minimitzar aquests riscs. Això em torna a fer ser poc positiu sobre el control dels problemes de fons. Penso que és important fer una feina de conscienciació mediàtica global molt important, cal que la societat vegi que certes actituds o accions incrementen el risc de noves malalties infeccioses amb futurs incerts, i que no discrimina entre països i classes socials. En la mesura que aquesta educació, que ha de ser bàsica, arribi a tothom, tindrem moltes més eines per prevenir futures noves infeccions. 

Amb els Doctorats Industrials ja tens experiència, has participat en cinc projectes de Doctorat Industrial dirigint la tesi. Com ha sigut l’experiència amb la recerca col·laborativa? 

L’experiència en Doctorats Industrials la considero molt positiva. Ja portava molts anys treballant amb empreses realitzant ciència aplicada, però no hi havia masses possibilitats d’establir una relació que anés més enllà del que era una pura activitat contractual. Amb els Doctorats Industrials hi ha una molt major interacció amb l’empresa, podem participar en certa manera del seu R+D+i i a la vegada estem formant personal investigador que, en molts casos, s’acaben integrant a la mateixa empresa. Lògicament sempre hi ha una dosi de pressió de treball superior a la que es pot tenir amb d’altres tipus de projectes, però també suposa un acostament dels centres de recerca i universitats als sector privat, fet que també és un acostament a la realitat del dia a dia, i la possibilitat de buscar solucions a les demandes socials del sector concret en què un pot treballar.

Com a investigador, què t’ha aportat a tu i al teu grup d’investigació participar de diferents projectes de Doctorat Industrial?

Sobretot ha aportat molta més proximitat en el treball amb empreses; entendre la seva forma de veure les coses i les seves necessitats, fer-los entendre tot allò que des d’un àmbit de recerca els hi podem oferir, que avancem més de pressa quan treballem junts i, sobretot, que som capaços de formar professionals de la investigació amb una orientació professional cap a la indústria. Això últim és fonamental. Formar doctors és molt important, però encara és més important que aquests doctors tinguin un lloc de treball al país i puguin desenvolupar el seu coneixement i idees al servei de la societat i del país on ens trobem.

"Formar doctors és molt important, però encara és més important que aquests doctors tinguin un lloc de treball al país i puguin desenvolupar el seu coneixement i idees al servei de la societat i del país on ens trobem"

Sovint hi ha investigadors recelosos de què les empreses accedeixin a publicar resultats. Creieu que actualment existeixen prou mecanismes perquè això no suposi un impediment per a avançar la recerca i publicar resultats?

Aquest és probablement un dels temes que està més mitificat en relació amb la col·laboració publicoprivada. És cert que les empreses són molt geloses del seu coneixement (“know-how”), però un dels aspectes claus en tota relació professional és establir els límits i les condicions que la regiran. Avui dia gairebé tot és publicable, total o parcialment, i per descomptat no hem de perdre l’oportunitat de protegir una propietat intel·lectual o dur a terme una patent. Fins i tot en aquestes circumstàncies es pot trobar la manera de publicar i fer arribar els coneixements generats a la comunitat científica en primera instància i a la societat en general. A vegades una patent pot provocar un cert retard a la publicació, però gairebé sempre es pot dur a terme. Penso que totes aquestes condicions, acordades anticipadament, ens situa en un pla de col·laboració positiva per les dues bandes.

En un projecte DI els doctors industrials actuen com a nexe d’unió entre els dos entorns i ajuda a consolidar relacions de transferència de coneixement, creus que és un primer pas perquè la indústria integri millor la figura del doctor dintre de les seves institucions?

Completament d’acord. És important que les empreses incorporin personal format a tots els nivells, també de doctorat. I si aquest doctorat s’ha forjat en algun dels aspectes d’interès de l’empresa, això fa que la confiança i interès d’aquesta pel nou doctor sigui normalment molt elevat. De fet, en els quatre Doctorats Industrials en els quals he estat involucrat i que ja estan finalitzats, el nou doctor/a es va integrar en l’empresa involucrada i de fet tres d’ells continuen treballant a l’empresa amb la qual es va fer el Doctorat. Això també fa que hi hagi una major relació tant en l’àmbit personal com professional entre l’empresa i el centre/universitat, el que facilita la possibilitat de continuar treballant junts.