Per Jordi Oliveras
Volia escriure un elogi a la filmoteca de l’Avinguda de Sarrià, i no sé si m’en sortiré prou.
Es tractava de ressaltar el valor que per a mi té el fet que sigui un espai poc “urbanitzat”: un cinema amb aires de vell, ventilació una mica sorollosa, en un lloc apartat dels circuits més cool de la ciutat,… També volia dir que m’agrada la diversitat i imprevisibilitat del públic que hi va: gent gran, estudiants de cinema, turistes, els que hi van per la pel.lícula que fan aquell dia en concret (només les passen dues vegades, això demana molta intenció!), els que ho van a veure tot,… I parlar de la programació, que alguns voldrien més fora de circuït, però que a mi m’agrada que ofereixi una altra mirada sobre coses que ja coneixem. Tant serveix per tornar a veure Akira Kurosawa o John Huston, com per descobrir el valor d’actors secundaris o directors suposadament menors, o veure pel.lícules que no fa gaire han sortit de la cartellera. Tot això sense gaire pressions de l’actualitat, tipus “això és el que toca ara”, i sense haver-te de sentir o bé “part de” o bé estrany en cap club especial. Jo temo el trasllat de la Filmoteca al nou edifici que fan al Raval, per què potser homologarà més coses i una part de tot això que m’agrada es perdrà.
Això em remet a una entrevista de l’any 1987 que l’arquitecte Hans Kollhoff li va fer al director de cinema Wim Wenders (molt més interessant que aquest text, val la pena llegir-la) en la que ell expressava el seu gust pels espais poc ordenats i organitzats a la ciutat. Per exemple, deia coses com: “Crec que mai es podrà fer entendre a cap ajuntament que, urbanísticament, el més bell de la seva ciutat són els llocs en els que ningú ha intervingut mai.” Venia al cas, pel que havia buscat i trobat en el rodatge de Der Himmel über Berlin (Cielo sobre Berlín): espais involuntàriament salvatges, oberts per la recent caiguda del mur, i en particular aquell descampat al sud del barri de Friedrichstadt on, a la pel.lícula, una companyia de circ instal•la la seva carpa. Des de llavors, sembla que la ciutat de Berlín ha estat força urbanitzada, de la mateixa manera que en aquests anys transcorreguts Barcelona també s’ha transformat de forma espectacular.
Un ordre, aquest dels espais intervinguts, que no només és físic sinó que també té una repercussió en la cultura i psicologia dels que hi vivim. Com més ordenat és el nostre entorn més previsible és el nostre pensament.
I el curiós és que aquest ordre té una acurada aparença casual que sembla contradir el que estic afirmant. Si no m’equivoco, hi ha una mena d’identificació estètica inconscient que associa aquest espais ordenats amb entorns de llibertat i diversitat. Alguna cosa semblant passa a la xarxa (internet), que en el fons també formateja una mica els comportaments sota l’aparença de la integració del divers, però això ja és un altre tema.
Potser és per això que inconscientment boicotejo el meu article sobre la filmoteca, i no l’he acabat. Per evitar ordenar massa allò que no voldria tancar del tot.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.